Castell de Riner
7 opiniones Riner, Lleida invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa Sugerir una edición
04 septiembre 2022 16:57
Solitari, un lloc diferent i magnífic, val molt la pena fer els 5 kms de carretereta
01 septiembre 2021 22:11
Petit nucli més conegut per tenir el Santuari del Miracle dins els seu terme que per la seva Torre en si. Només té la torre i una perita esglèsia. Trobareu molt a prop unes excavacions del neolític corresponent a tombes. Desconec la seva importància però no estàn gaire protegides com podeu veure a les fotos.
L’ entorn és una meravella. Tranquilitat, boscos, animals en llibertat. Sembla que estàs al bellmig de no res.
L’ entorn és una meravella. Tranquilitat, boscos, animals en llibertat. Sembla que estàs al bellmig de no res.
16 julio 2021 13:53
Magnífica torre de defensa medieval i arquitectura militar, de planta rectangular 15 x 8 m.aproximadament, murs gruixos d'uns 2 m d'amplada i amb un fossat tallat en pedra que l'envolta, formen un conjunt meravellós que sorprén pel seu bon estat de conservació.
Al seu interior impressiona la volta apuntada de pedra ben tallada i escairada que conforma un únic espai amb una alçada d'uns 12 o 14 m. Als murs s'hi observen forats que donen a entendre que originàriament hi havia hagut un forjat de bigues de fusta i segurament un empostissat de fusta. Dues finestres de volta de canó a cada lateral de la nau i a la part superior, fetes amb pedres tallades amb molta cura, contribuien a il.luminar la part superior de la torre.
L'escala d'accés al primer pis és de pedra, amb una certa amplada. El paviment del pis superior, que devia ser habitable, actualment és de terra i pedres soltes i amb alguna petita zona amb lloses de pedra. Cal creure que originàriament el terra estava tot cobert per lloses de pedra, donant-li un aspecte lític i molt durader.
Des d'aquesta planta, una escala de ferro enllaça amb una de pedra tallada, encastada en l'interior del gruix del mur sud, molt estreta i molt empinada que porta a la coberta de la torre. Aquesta coberta és d'una aigua i ha perdut la pràctica totalitat de les teules que tenia. Una vegada s'està dalt, és molt perillós assomar-se, ja que no hi ha cap element de protecció que evite la caiguda des de tanta altura.
Una visita molt recomanable per observar un bon exemple modest d'arquitectura gòtica militar que encara queda en peu. No deixeu de donar una volta per tot el conjunt.
Per últim caldria que l'Administració pública protegira aquest monument i es restauren alguns dels seus murs i coberta, per garantir la seua estabilitat estructural i poder continuar gaudint de la seva bellesa única en un paratge tant bonic.
Al seu interior impressiona la volta apuntada de pedra ben tallada i escairada que conforma un únic espai amb una alçada d'uns 12 o 14 m. Als murs s'hi observen forats que donen a entendre que originàriament hi havia hagut un forjat de bigues de fusta i segurament un empostissat de fusta. Dues finestres de volta de canó a cada lateral de la nau i a la part superior, fetes amb pedres tallades amb molta cura, contribuien a il.luminar la part superior de la torre.
L'escala d'accés al primer pis és de pedra, amb una certa amplada. El paviment del pis superior, que devia ser habitable, actualment és de terra i pedres soltes i amb alguna petita zona amb lloses de pedra. Cal creure que originàriament el terra estava tot cobert per lloses de pedra, donant-li un aspecte lític i molt durader.
Des d'aquesta planta, una escala de ferro enllaça amb una de pedra tallada, encastada en l'interior del gruix del mur sud, molt estreta i molt empinada que porta a la coberta de la torre. Aquesta coberta és d'una aigua i ha perdut la pràctica totalitat de les teules que tenia. Una vegada s'està dalt, és molt perillós assomar-se, ja que no hi ha cap element de protecció que evite la caiguda des de tanta altura.
Una visita molt recomanable per observar un bon exemple modest d'arquitectura gòtica militar que encara queda en peu. No deixeu de donar una volta per tot el conjunt.
Per últim caldria que l'Administració pública protegira aquest monument i es restauren alguns dels seus murs i coberta, per garantir la seua estabilitat estructural i poder continuar gaudint de la seva bellesa única en un paratge tant bonic.
22 agosto 2020 17:29
Hermoso lugar, muy apacible, excelente para tomar mates en las rocas cercanas y disfrutar la vista!
01 mayo 2019 1:03
Construït vora un petit replà, és situat a mig vessant, sobre la riera de Cardona o riu Negre, al costat d'una zona de camps. Situació estratègica, tal com era propi en l'època en què fou emplaçat.
El lloc de Riner és documentat l'any 997, quan Ató i la seva muller Geruza donaren a Santa Maria de la Seu d'Urgell un alou situat a Solsona que afrontava a llevant amb Riner. El castell és documentat indirectament per primer cop l'any 1013 en un document on Guifré de Riner confirmava que un parent seu, Sal·la (familiar de Rotrudis, esposa de Guifré), havia donat la parròquia d'Olesa de Montserrat a la canònica de la Santa Creu de Barcelona. Apareixen doncs unides dues famílies, Riner i Sal·la de Conflent, fundadora del monestir de Sant Benet de Bages. Guillem de Riner morí a final de 1013. L'esposa Rotrudis disposava, segons es llegeix en el seu testament l'any 1027, d'una gran quantitat de béns situats als castells d'Ardèvol i de Riner que passaren al seu nebot Dalmau Isarn i de Riner (1026).
Sobre el domini del castell es produí un conflicte greu entre el senyor, Ponç de Cervera i el castlà, Pere de Riner, que se solucionà l'any 1142 en fer una convinença entre ambdós sobre els drets de cadascú al castell de Riner. Un dels motius del plet fou per una farga (fabricam) que hi ha dins del terme del castell i que apareixerà esmentada també en un text de l'any 1378 on es detallen les manxes, l'enclusa, el mall, el martell i les tenalles.
Els interessos dels senyors de Riner es decantaren cada cop més cap a la Segarra i la Conca de Barberà. Això féu que a la llarga es desprenguessin dels seus béns al castell de Riner durant el segle XIII. Consta que el comte d’Urgell va cedir el domini eminent d'aquest castell i d'altres del Solsonès al vescomte de Cardona per l'ajut prestat en la lluita contra el comte de Barcelona. Els drets dels Cerverasobre el castell van passar, sense que se sàpiga com, a la canònica de Santa Maria de Solsona, ja que el 1322 Bernat de Riner castlà del castell, féu homenatge al paborde de Solsona per la castlania.
El lloc de Riner és documentat l'any 997, quan Ató i la seva muller Geruza donaren a Santa Maria de la Seu d'Urgell un alou situat a Solsona que afrontava a llevant amb Riner. El castell és documentat indirectament per primer cop l'any 1013 en un document on Guifré de Riner confirmava que un parent seu, Sal·la (familiar de Rotrudis, esposa de Guifré), havia donat la parròquia d'Olesa de Montserrat a la canònica de la Santa Creu de Barcelona. Apareixen doncs unides dues famílies, Riner i Sal·la de Conflent, fundadora del monestir de Sant Benet de Bages. Guillem de Riner morí a final de 1013. L'esposa Rotrudis disposava, segons es llegeix en el seu testament l'any 1027, d'una gran quantitat de béns situats als castells d'Ardèvol i de Riner que passaren al seu nebot Dalmau Isarn i de Riner (1026).
Sobre el domini del castell es produí un conflicte greu entre el senyor, Ponç de Cervera i el castlà, Pere de Riner, que se solucionà l'any 1142 en fer una convinença entre ambdós sobre els drets de cadascú al castell de Riner. Un dels motius del plet fou per una farga (fabricam) que hi ha dins del terme del castell i que apareixerà esmentada també en un text de l'any 1378 on es detallen les manxes, l'enclusa, el mall, el martell i les tenalles.
Els interessos dels senyors de Riner es decantaren cada cop més cap a la Segarra i la Conca de Barberà. Això féu que a la llarga es desprenguessin dels seus béns al castell de Riner durant el segle XIII. Consta que el comte d’Urgell va cedir el domini eminent d'aquest castell i d'altres del Solsonès al vescomte de Cardona per l'ajut prestat en la lluita contra el comte de Barcelona. Els drets dels Cerverasobre el castell van passar, sense que se sàpiga com, a la canònica de Santa Maria de Solsona, ja que el 1322 Bernat de Riner castlà del castell, féu homenatge al paborde de Solsona per la castlania.
06 febrero 2019 12:27
Lloc magnífic, llàstima que cap organisme faci res per dignificar aquest conjunt històric